Aprofitant que ahir era el dia de la dona treballadora, vaig acostar-me al carrer que la ciutat de Tolosa va dedicar a Frederica Montseny poc després de la seva mort. Es tracta d’un petit carreró sense sortida, al barri de St. Michel, just a l’entrada de l’església i del petit jardí anomenats del Calvari... Sembla una broma de mal gust per una anarquista i atea convençuda que, a més, al llarg de la seva vida va haver de passar per autèntics “calvaris” a causa de les seves conviccions.
Frederica Montseny, que havia estat la “première femme ministre d’europe”, va fugir del feixisme espanyol i es va acabar refugiant a Tolosa. Després de la retirada i de la terrible acollida dels refugiats per part de França, va arribar el règim de Vichy i l’ocupació alemanya. Fugir d’un malson per entrar en un altre. Persecució, presó i renúncia a la pròpia identitat. Ella, el seu company Esgleas i els seus primers fills, Germinal i Vida, van haver de canviar de nom i d'identitat per passar com a francesos. Canviar uns noms que has triat per als teus fills, carregats d’humanisme i esperança, perquè són un risc per sobreviure, diu realment molt poc de la nostra història recent i de totes les barbaritats comeses.
Molts intel·lectuals i burgesos que van passar per la ciutat (després d’escapar dels ignominiosos camps de concentració francesos), aviat van triar (o van poder triar) emprendre l’exili americà. Ella, però, després de fugir dels nazis i acabada la Segona Guerra mundial, s’instal·là aquí, al costat de milers de treballadors republicans, fortament polititzats o sense recursos per anar més lluny. Preferiren quedar-se prop de la frontera, prop de casa, amb l’esperança de resistir i capgirar la situació política a l’estat espanyol.
Els exiliats de Tolosa tingueren una gran activitat militant i solidària, a la ciutat s’hi establiren les seus dels principals partits i sindicats i es crearen casals i centres culturals; Frederica Montseny trobà el seu espai on continuar la lluita llibertària. No deixà mai de militar a la CNT-FAI i visqué sense perdre l'optimisme a la riba esquerra de la ciutat, al barri de Sant Ciprià, on morí el 1994. Al llarg de la vida passà per moltes renúncies, esperances esfondrades, polèmiques internes amb els seus companys (podeu consultar una biografia rica en imatges aquí)...però fins al final dels seus dies lluità per construir un món millor i més lliure. En aquesta entrevista us en podeu fer una idea:
Vam anar a fer una visita al cementiri on fou enterrada, però no vam trobar la tomba. De totes maneres, el cementiri està ple de làpides amb cognoms castellans i catalans, sense creus, amb dates i orígens que testimonien que van ser molts els companys d’exili.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada