Va de petanca

Penseu un moment en la petanca. Què us ve al cap? Per mi la petanca és sinònim de jubilats al parc. Tinc la imatge de grups d’homes ‑sí, majoritàriament homes‑ que passen llargues estones jugant al parc o a la plaça, sigui hivern, estiu, matí o tarda. Petits grups de jubilats que es mouen a un ritme diferent al de la ciutat que els envolta. Gent gran que amb l’excusa de la petanca surten de casa, peten la xerrada (no gaire) i fan un mínim (força mínim) d’exercici.

Aquí en canvi no és així. Hi ha molta gent que juga a la petanca. Gent jove, gent gran; gent d’aquí, gent de fora. Alguns fins i tot amb un arsenal de cerveses al costat per anar bevent entre torn i torn; queden per jugar a petanca abans de sortir de festa...

Curiós, no? Doncs una altra curiositat és que l’origen de la petanca és occità, d’inicis del s. XX. D’acord, a les boles s’hi ha jugat sempre; els romans, com no podia ser d’altra manera, ja hi jugaven. I a diferents llocs i en diferents èpoques, amb més o menys varietats, jocs semblants han pogut rebre infinitat de nomenclatures. Ara bé, el que nosaltres entenem com a petanca, amb la boleta petita, les boles metàl·liques i pesades, el tir estàtic o els torns de joc, va ser invenció d’un senyor provençal, de La Ciutat, al costat de Marsella (aquí trobareu tota la història).

Es tractava d’un campió del “joc provençal” amb mal als ossos; per poder seguir jugant a les boles, va adaptar el joc per a que no calgués fer tants esforços: ni córrer ni tirar les boles tant lluny. I ho va batejar, en occità, com a el joc del “pè tancat”, és a dir, de peu tancat, fixat a terra, sense moure, ja que els jugadors no es poden moure d’on són per tirar. No tinc clar si la gent que aquí hi juga sap que és un joc d'origen occità, però jo a partir d’ara me'ls miraré d’una altra manera...