dijous, 21 d’abril de 2011

Sant Jordi: de Tolosa a Barcelona passant per la Noguera


S’acosta Sant Jordi i jo ja he fet els deures. Llegint històries d’exiliats catalans a Tolosa, vaig ensopegar amb en Domènec de Bellmunt: periodista, advocat i escriptor que va viure a Tolosa, exiliat, durant més de 50 anys. Descobrir aquestes vides, preguntar-me sobre el què deurien sentir i pensar, i veure que, tot i el que van viure, van ser capaços de continuar endavant, actius i insistents, m’entristeix i m’anima a parts iguals. Està clar que encara no som (del tot) humans però, a pesar de tot plegat, hi ha gent que a la seva manera ho ha intentat.

Domènec Pallerola i Munné, de Bellmunt d'Urgell (Noguera), no ho va tenir fàcil: primer es va exiliar a París, fugint de la dictadura de Primo de Rivera; després, va tornar a Barcelona, va publicar prolíficament, va modernitzar el periodisme català, va exercir diferents càrrecs per la Generalitat Republicana...i tot es va tornar a tòrcer.

dissabte, 16 d’abril de 2011

Visca la Patagònia lliure!


Un dia, tot passejant, vaig topar amb aquesta placa: “Consulat de Patagonie”. Però si la Patagònia no és un estat! Com és que té un consolat a Tolosa?

A la llista oficial de consolats establerts a Tolosa, evidentment, no n'hi figura cap de la Patagònia. De fet, ni Xile ni Argentina hi tenen el seu. Si es busca al google de seguida obtens alguna pista de què pot ser això... I descobreixes una història increïble d'un regne inexistent amb un rerefons de lluita per a la supervivència d’un poble: els maputxes.

Tot plegat és força surrealista i no sé ben bé del cert quin esperit hi ha al darrera de tot plegat: humorístic? crític? reivindicatiu? o simplement estan sonats...de totes maneres us en faig cinc cèntims.

divendres, 1 d’abril de 2011

Els nous trobadors?


Actualment la música escrita i cantada en occità (en totes les seves varietats) experimenta una important revifalla, amb molta més presència al carrer que no pas la literatura. Però no, tots aquests músics no són els nous trobadors, no treballen ni des del poder ni fan un producte pels privilegiats. En tot cas són poetes, trobadors, que fan, alhora, de joglars. Gent formada en les arts, provinents de totes les classes, orígens i sensibilitats, i que han trobat en la música cantada en occità una bona manera d’expressió. I de reivindicació. Per a tots els públics.

Han decidit fer pública la llengua de la intimitat, sense complexos. Utilitzen la llengua pròpia per poder transmetre amb cura (o amb ràbia, o amb humor, o com sigui) i sense mitjancers tot allò que volen dir. N’hi ha per tots els gustos. I tenen força èxit.