dimecres, 1 de juny de 2011

Futbol 1 - Rugbi 3


Dissabte passat vaig veure la final de la lliga de campions en un bar ple de gent, majoritàriament del Barça i majoritàriament d’origen català i hispànic. Hi havia algun francès camuflat, però pocs. A part dels pubs anglesos, que òbviament vaig evitar, no hi ha gaires bars on posin normalment futbol; els clients que sempre ens trobem som sobretot gent exiliada o bé alguns francesos d’arrels nord-africanes... i és que aquí el futbol no els interessa gaire.

Acabat el partit vam intentar seguir celebrant la victòria, però ningú pel carrer ni per les places compartia la nostra alegria. Vam desistir i vam anar a L’Estanquet, que mai falla, on vam poder gaudir d’una vesprada d’ajustas oratòrias occitanas  (és a dir, garrotins, corrandes, gloses o com cadascú li vulgui dir). Com sempre, uns quants catalans van acabar fent-hi cap, alguns amb samarretes blaugrana incloses.

Aquest dissabte, però, tot serà diferent. L’Estadi Tolosenc (bé, més conegut com a Stade Toulousain) juga la final de la Lliga Top 14 de rugbi, i això serà una bogeria. Els balcons de l’ajuntament ja estan engalanats amb les banderes roig i negres del club (al veure-ho he tingut la sensació que la #occitanrevolution havia tingut èxit i l’anarco-sindicalisme havia triomfat; i és que, en origen, la tria d’aquests colors anava per aquí...). Hi ha prevista una macrofesta a l’estadi durant tot el dia (i part de la nit si es guanya) i ja s’ha instal·lat una pantalla gegant a la Plaça del Capitol, la més gran i cèntrica. El futbol, a la gent, tant se li en fot, però el rugbi...

L’esport majoritari (a part de la petanca), a la meitat sud de l’estat francès, és el rugbi. Curiosament, la seva popularitat coincideix amb el territori occità (sí, també com la petanca). De seguida s'hi van sumar els bascos i els catalans del nord, un equip potent a la metropoli parisina, i poca cosa més. La final, per exemple, és Tolosa-Montpeller. Si existís una selecció pròpia separada de la francesa, la selecció francesa faria riure, mentre que l’occitana estaria al més alt nivell mundial.

És una de les poques coses que, de manera viva i activa, conserven els occitans com a fet diferencial... en molts casos de manera inconscient, però en d’altres de manera conscient. A París es veu que estan molestos perquè hi ha alguns jugadors de l'equip "nacional" que no canten la Marsellesa (si l’himne espanyol tingués lletra, ja veuríem quants jugadors catalans s’atrevirien a callar...). I hi ha diferents veus que reclamen que abans dels partits soni, també, el “se Canta” occità, cançó que ha esdevingut himne. El problema és que, des dels grans clubs, com el Tolosenc, no sembla que hi hagi gaire voluntat de mostrar-se com a occitans...

Dissabte seguiré investigant sobre el tema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada