dimecres, 26 d’octubre de 2011

França i l'assassinat de Gaddafi, o com continuar fent negoci de la desgràcia dels altres

Sobre l'actualitat francesa i com, al s. XXI, continuen amb les mateixes pràctiques colonialistes, sense respecte ni als drets humans ni a la llibertat de cada poble. Xavier Montanyà ho explica molt bé a Vilaweb, aquí us ho deixo directament. Res més a dir:
"Els vells voltors aterren a Líbia
Hem passat uns quants dies molt distrets contemplant, de dia en dia, la descomposició del cadàver de Gaddafi. Hi ha hagut més interès a fer-ne veure el procés de putrefacció que no a aclarir les responsabilitats ocultes del seu assassinat. Una foto era notícia, i necessària, però el circ necròfag ha estat excessiu. Que valents que som davant el cadàver de l'enemic! Oimés si abans era amic i volíem tapar-li la boca. Si Gaddafi hagués pogut dir tot allò que sabia...! Potser, quan ha estat amic i aliat --com ho va ser Saddam--, hi ha més confiança per a exhibir-lo trinxat, sangonent. És com un ritual mafiós adreçat a la família, al clan? O potser han de demostrar-nos que ja no els mereixen gens de respecte, que no els tenen por. Per això van amagar el de Bin Laden? Per por dels seus o de la família?

Però fa dos dies, quan vaig engegar l'ordinador disposat a compartir amb Occident l'orgull de veure créixer els cucs que devoren els ulls de Gaddafi, vaig trobar-me a Disneylandia. Angela Merkel regalava a Nicolas Sarkozy un osset de peluix per a la seva filleta Giulia. Sarkozy somreia amb un rictus violent, forçat, com el de Louis de Funès quan rebia una puntada de peu als ous. A la foto, tot volia ser bondat i afecte, flors i violes, però es destacava el rictus, la màscara. I és que del sinistre congelador de verdura de Misrata a les confortables catifes de Brussel·les, dels cucs que devoren el cervell de Gaddafi al peluix amorós de Giulia, hi ha una línia que passa per l'Elisi. I Sarko està en tensió. Total. Mai més ben dit. Líbia és la seva esperança, el seu flotador. El petroli i els negocis que reportarà al seu entorn i al seu íntim amic, Vincent Bolloré, la reconstrucció del país, els transports i comunicacions, la seguretat i la venda d'armes.


divendres, 21 d’octubre de 2011

Gas d'esquist: no gràcies!



Hi ha notícies que es deixen anar i tothom es queda tan ample. Enmig de notícies de transcendència política com les que vivim aquests dies, n’hi ha d’altres que passen com si res, sense cap contrapunt crític, sense cap debat posterior. I després les conseqüències poden ser catastròfiques.

L’altre dia va sortir a tots els mitjans de l’estat espanyol la “gran notícia” que sota les terres on viu l’espiadimonis, és a dir, a Àlaba, hi havia reserves de gas natural per a abastir durant 60 anys a Euskadi. I tothom tant content. Dit així sona bé: menys dependència d’estats com Algèria o Líbia (vaja, just ara que els occidentals es repartiran el pastís), menys dependència de derivats del petroli, beneficis econòmics per a alguns... però és realment tan bonic com ho pinten? 

El tema dels beneficis econòmics per alguns sí, com sempre. De fet el president del País Basc ha considerat més oportú marxar de visita a Dallas, a una de les grans empreses explotadores, abans de quedar-se a casa just quan s'estan esdevenint moviments històrics per al país. Ara bé, des de que estic en terres occitanes que no he parat de sentir arguments i crides a lluitar contra el que s’anomena el “gaz de schiste”, o sigui, el gas atrapat a les roques que ara han localitzat al país basc. I m’han convençut.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Massacre del 17 octubre 1961: silencis d'estat

"Aquí ofeguen els algerians" (Riu Sena, París)
M’agrada que sigui 12 d’octubre i que per a mi sigui un dia normal, anar al despatx, treballar, tornar a casa. Res a celebrar. Haver de fer festa perquè n’hi ha uns quants que van decidir celebrar la massacre dels pobles d’amèrica ho trobo indigne, irrespectuós, prepotent. Si ho volen, que commemorin el dia en record de tot allò que es va fer malament, a la memòria de les víctimes, a la memòria d’uns fets que no es poden tornar a repetir, ni celebrar, ni lloar. Però es veu que hi ha massa espanyols que no tenen cap vergonya ni consciència històrica.
Els francesos sí que en tenen ­­- no gaire més-, però la intenten amagar tant com poden. Justament dilluns vinent farà 50 anys de la poc coneguda “massacre del 17 d’octubre de 1961”. Evidentment no se’n sent gaire a parlar. Només he vist algunes convocatòries d’actes dins de circuits polítics i culturals de l’esquerra rupturista i de les associacions algerianes.
Els fets del 17 octubre de 1961 no han estat mai del tot alcarits ni reconeguts; silencis, versions contradictòries llençades des de les fonts oficials i massa gent de les altes instàncies implicada i tacada de sang. Emmig de la guerra d’independència d'Algèria, els algerians que vivien a la metròpolis (no oblidem, la ciutat que els havien venut com a la capital de la seva pàtria), van decidir sortir al carrer en massa. Ja n’estaven tips de com els tractaven, de les detencions il·legals, del toc de queda, dels maltractaments policials, les identificacions indiscriminades, la marginalitat en què vivien i, sobretot, de la matança que estava tenint lloc a Algèria. Els organitzadors de la manifestació van vetllar perquè ningú portés armes entre els manifestants, i així va ser. Hi van anar tant dones com homes, nens i grans, uns 30000. Sortiren dels bidonvilles on vivien en condicions lamentables i anaren cap al centre majestuós de la ciutat, en diferents columnes, confiats que tenien tot el dret del món de demanar un tracte humanitari.

dilluns, 3 d’octubre de 2011

Mira que són micos!


Un dia vaig parlar de com de xocant era que els francesos, tant orgullosos de la seva llengua, utilitzessin a tort i a dret paraules manllevades directament de l’anglès. Un altre fenomen curiós que ràpidament s’observa i impacta és la mania que tenen d’escurçar les paraules. Nosaltres també ho fem, cert, i els més joves encara ho fan més, i darrerament especialment en el llenguatge escrit informal, via sms, messengers o similars. Però en francès no és una cosa reservada al llenguatge col·loquial juvenil, està molt més generalitzada i la seva economia de llenguatge arriba a nivells insospitats. Xoca veure gent granadeta parlant amb la meitat dels mots sense acabar.

Jo sóc de Barça. Barça és una ciutat molt guai. El primer cop que vaig sentir a algú fer referència a Barcelona com a Barça em va fer gràcia. Vaig creure que era una confusió, que el ressò del Barça era tan gran que aquella persona creia que nosaltres també aplicàvem el diminutiu “Barça” a la ciutat. Vaig riure, la mítica frase de Núñez havia esdevingut una profecia: la ciutat finalment portava el nom del club. Després em vaig anar preocupant: cada vegada sentia més gent que, al parlar de la meva ciutat, l’anomenaven Barça. Ara però ja ho relativitzo; he sentit (i llegit!) tantes coses escurçades que no diríeu mai...i que per ells sembla que són ben normals... A més, crec que Carca (Carcassona) en surt més mal parada que Barcelona amb la retallada...

Segons Vargas Llosa (que per a mi no és exemple de res; o sí, de tot allò que detesto), la gent que parla així pensen com a micos. Aniré escampant per aquí que hi ha un paio amb un premi Nobel que creu que els francesos són micos.