Gas d'esquist: no gràcies!

Hi ha notícies que es deixen anar i tothom es queda tan ample. Enmig de notícies de transcendència política com les que vivim aquests dies, n’hi ha d’altres que passen com si res, sense cap contrapunt crític, sense cap debat posterior. I després les conseqüències poden ser catastròfiques.

L’altre dia va sortir a tots els mitjans de l’estat espanyol la “gran notícia” que sota les terres on viu l’espiadimonis, és a dir, a Àlaba, hi havia reserves de gas natural per a abastir durant 60 anys a Euskadi. I tothom tant content. Dit així sona bé: menys dependència d’estats com Algèria o Líbia (vaja, just ara que els occidentals es repartiran el pastís), menys dependència de derivats del petroli, beneficis econòmics per a alguns... però és realment tan bonic com ho pinten? 

El tema dels beneficis econòmics per alguns sí, com sempre. De fet el president del País Basc ha considerat més oportú marxar de visita a Dallas, a una de les grans empreses explotadores, abans de quedar-se a casa just quan s'estan esdevenint moviments històrics per al país. Ara bé, des de que estic en terres occitanes que no he parat de sentir arguments i crides a lluitar contra el que s’anomena el “gaz de schiste”, o sigui, el gas atrapat a les roques que ara han localitzat al país basc. I m’han convençut.

França és el país del món amb una major densitat de centrals nuclears per habitant. En conseqüència, també deu ser un dels països amb més activistes contra aquesta energia: per totes bandes trobes gent ben documentada i conscienciada sobre les conseqüències nefastes que pot tenir l’energia nuclear. Han aconseguit guanyar alguna lluita i ara molts d’ells estan treballant contra la implantació de les explotacions del gas d’esquist; ja en tenen prou amb les 19 centrals nuclears (moltes emplaçades en zones de risc sísmic) com per a que ara rebentin el territori cercant gas natural.

Companyies petrolieres i de gas americanes havien aconseguit que l’estat francès els hi cedís prop d’un 10% del territori (!!) per prospectar el potencial en gas natural d’aquest tipus. Es tracta de gas atrapat dins de roques compactes que es troben fins a 3000 metres de profunditat. Per fracturar les roques i recuperar el gas cal obrir grans pous verticals i injectar aigua a forta pressió (entre 15 i 20 milions de litres), junt a sorra i gran quantitat de productes químics (classificats com a cancerígens, tòxics, pertorbadors endocrinals, etc.).

Fa deu anys que aquest gas s’explota als estats units i ja s’ha comprovat que la seva explotació comporta:

•  la contaminació de les capes freàtiques i dels pous d’aigua a causa dels productes químics utilitzats i la quantitat d'aigua emprada,
•  la destrucció del paisatge a l’entorn dels grans pous, de les àrees de treball i de les rutes d’accés,
• la contaminació de l’aire a causa de la gran quantitat de camions i maquinària implicada en el transport del material, aigua, gas, etc.
• l’augment massiu d’emissions de CO2 per la combustió del gas alliberat i posat al mercat.

La tasca d’informació, sensibilització, mobilització i pressió duta a terme pels ecologistes i pels col·lectius locals el darrer any ha aconseguit que el Parlament votés d’urgència una llei que prohibeix la tècnica de la fracturació hidràulica. A conseqüència d’això, i malgrat la pressió dels lobbis, recentment l’estat francès ha anul·lat els 3 permisos d’exploració que Total i Schuepbach tenien al sud de França. A Suècia i a Suïssa s’ha aconseguit una moratòria. A Euskadi, però, sembla que els dirigents i empresaris han picat l’ham de les grans companyies americanes. Esperem que els nous aires que es respiren al país amic aconsegueixin aturar aquesta bestiesa i tendeixin més cap a una transició energètica cada vegada menys dependent d’energies fòssils.

Per saber-ne més:

La informació l'he treta dels grups ecologistes que treballen a França el tema, aquí podeu trobar una llista: http://gazschiste.wordpress.com/collectifs-stop-gazschiste/ (d'on he tret els logos, merci!).

Hi ha un film sobre els perills ecològics del Gas d’esquist: Gazland, de Josh Fox.

I sobre la consciència ecològica, antinuclear, comunitària i de preservació del territori, no us perdeu el documental Plogloff, des pierres contre des fusils, però ja en parlaré en un altre moment, que s'ho val.