dimecres, 12 d’octubre del 2011

Massacre del 17 octubre 1961: silencis d'estat

"Aquí ofeguen els algerians" (Riu Sena, París)
M’agrada que sigui 12 d’octubre i que per a mi sigui un dia normal, anar al despatx, treballar, tornar a casa. Res a celebrar. Haver de fer festa perquè n’hi ha uns quants que van decidir celebrar la massacre dels pobles d’amèrica ho trobo indigne, irrespectuós, prepotent. Si ho volen, que commemorin el dia en record de tot allò que es va fer malament, a la memòria de les víctimes, a la memòria d’uns fets que no es poden tornar a repetir, ni celebrar, ni lloar. Però es veu que hi ha massa espanyols que no tenen cap vergonya ni consciència històrica.
Els francesos sí que en tenen ­­- no gaire més-, però la intenten amagar tant com poden. Justament dilluns vinent farà 50 anys de la poc coneguda “massacre del 17 d’octubre de 1961”. Evidentment no se’n sent gaire a parlar. Només he vist algunes convocatòries d’actes dins de circuits polítics i culturals de l’esquerra rupturista i de les associacions algerianes.
Els fets del 17 octubre de 1961 no han estat mai del tot alcarits ni reconeguts; silencis, versions contradictòries llençades des de les fonts oficials i massa gent de les altes instàncies implicada i tacada de sang. Emmig de la guerra d’independència d'Algèria, els algerians que vivien a la metròpolis (no oblidem, la ciutat que els havien venut com a la capital de la seva pàtria), van decidir sortir al carrer en massa. Ja n’estaven tips de com els tractaven, de les detencions il·legals, del toc de queda, dels maltractaments policials, les identificacions indiscriminades, la marginalitat en què vivien i, sobretot, de la matança que estava tenint lloc a Algèria. Els organitzadors de la manifestació van vetllar perquè ningú portés armes entre els manifestants, i així va ser. Hi van anar tant dones com homes, nens i grans, uns 30000. Sortiren dels bidonvilles on vivien en condicions lamentables i anaren cap al centre majestuós de la ciutat, en diferents columnes, confiats que tenien tot el dret del món de demanar un tracte humanitari.
Imatge agafada d'OWNI
Allà, però, els esperava la policia parisenca amb les metralletes carregades. Sense miraments, van disparar a la manifestació. Corredisses, trets, bales perdudes, sang i morts. Milers de detencions, pallisses i maltractaments policials. Desenes de morts. Assassinats. Cadàvers llençats al Senna, surant aigues avall. Cap recompte oficial. Cap assumpció de la barbàrie per part de la policia francesa. 50 anys més tard, les xifres ballen entre el 30 morts i els 300. Papon, el llavors prefecte de la policia, va ser jutjat el 1997 per crims contra la humanitat, però no se li van reclamar responsabilitats per la massacre del 1961.
Papon, el cap policial responsable de l’operació, va fer allò que De Gaulle demanava: que el conflicte i la violència que tenia lloc a Algèria no es traslladés a França, i menys encara a París. Papon, ben entrenat en els mètodes més cruels i inhumans, responsable de la deportació de milers de jueus durant el règim de Vichy, ho va aconseguir massacrant a un munt de civils de cop. Fa només 50 anys, als carrers de París. 

Hi ha algunes pel·lícules i documentals que tracten el tema i que recomano. De moment he vist el telefilm Nuit Noire, d’Alan Tasma (2005), senzill però molt il·lustratiu del què va passar, i avui mateix veuré Hors-la-Loi, de Rachid Bouchareb (2010), que pretén continuar la història dels algerians a França que va iniciar amb Indigénes (2006). 

He vist que justament aquest setembre es va projectar al cinema (per primer cop des de 1962!), un film anomenat Octobre à Paris, filmat clandestinament un any després dels esdeveniments i immediatament prohibit. I també precisament ara, amb motiu del 50è aniversari, s'estrenarà un nou documental titulat Ici on noie les Algériens, 17 octobre 1961, de Yasmina Adi, d'on he tret la foto que encapçala l'entrada. S'hauràn de veure.

I tot plegat ho vaig saber arrel del llibre que em va recomanar el meu germà: Meurtres pour Mémoire, de Didier Daeninckx, on es plasma bé la desinformació interessada del què va passar, els silencis, mentides i els jocs d’interessos i poder. Amb tot plegat, ens podem fer una idea de les ferides obertes i de les irreconciliacions de la societat actual francesa.

2 comentaris:

  1. Jo crec que no volen saber, que els encanta considerar-se els màxims defensor dels drets de la humanitat... Viure en el seu núvol daurat... I el més mesquí de tot, és que encara pretenguin donar lliçons...

    ResponElimina
  2. Epa! La peli Caché del Hanneke, indirectament, també parlava d'aquests fets ; )

    ResponElimina