Al llarg dels anys, una de les coses del què m’he sentit més
contenta d’haver nascut on vaig néixer és pel tracte més o menys igualitari que
gaudim entre homes i dones. Evidentment venim d’una cultura patriarcal de la qual és difícil desempallegar-nos-en del tot; encara ens falta molt a recórrer per ser tractats amb el mateix respecte i gaudir de les mateixes oportunitats independentment del sexe. La veritat, però, és que per comparació amb altres països
a casa nostra hem avançat molt, especialment durant les dues darreres generacions...
Quan fa uns deu anys vaig viure una temporada a Itàlia (al
sud, molt al sud) és de les primeres coses que em van disgustar: la dona
objecte, el tracte a la dona, l’assumpció per part de la dona d’un tracte
discriminatori. Amb els anys, coneixent d’altres països, propers i no tant
propers, encara m’he sentit més contenta d’haver tingut la sort de néixer dona a
Catalunya.
Ara que estic vivint (temporalment) a l'estat francès, segueixo
refermant-me en això (tot i estar aquí al costat i amb una cultura que mai es
cansa d’intentar entabanar tothom amb això de la “llibertat, igualtat,
fraternitat”). Una de les primeres batalles que vaig haver de tenir contra la
burocràcia va ser el fet d’haver de detallar, a cada paper, al banc, a la
feina, a qualsevol companyia, si estàs casada, si no ho estàs, si “conserves”
el cognom del pare o ja tens el del marit... Al·lucinant. Aquí passes de tenir el
cognom del pare al del marit; de ser una senyoreta (mademoiselle) a ser una
senyora (madame), d’estar sota la tutela d’un pare a la d’un marit. Formalment,
només ets madame quan et cases, res de parelles de fet ni coses rares, que
aquí no ets una “dona com cal” si no estàs casada... Per llei ja no és
obligatori, però moltes dones casades, també les joves i amb estudis, continuen
canviant-se el cognom de família pel del marit... Algunes, les més progres,
afegeixen el cognom del marit al seu, amb un guionet (ui, què progres!). (N'hi ha d'altres per sort que ja n'estan fartes i fan campanyes de tota mena, com la de la imatge).
Cada vegada que em demanen si sóc madame o mademoiselle
a l’hora d’omplir formularis (els hi agrada molt això de la paperassa), els genero una mica de caos, perquè jo sempre dic que són madame (oi que no hi ha
homes “senyorets?”), i llavors s’atabalen perquè no els hi quadra el tema dels
cognoms, em pregunten si estic casada... Al principi m’indignava, ara m’ho passo bé generant uns moments de
desconcert.
De totes maneres, avui m’he tornat a indignar una mica al
veure la festa que arriba aquest divendres... No en tenia ni idea, i l’any
passat no me’n vaig assabentar, però avui he sabut que el dia 25 de novembre,
Santa Caterina (guaita, tu, una altra festa religiosa-catòlica en un estat laic!), a França és tradició que les dones de més de 25 anys que no estan
casades, les Catherinettes, es posin un barret ben vistós, verd o groc, per tal que tothom s’assabenti
que se’ls hi està passant l’arròs... La tradició és medieval i diuen que ara és
més de conya que real, però de debò que si aquest divendres veig alguna noia pel
carrer amb un barret d’aquests no sé com reaccionaré...
