Un país de Catherinettes...

Al llarg dels anys, una de les coses del què m’he sentit més contenta d’haver nascut on vaig néixer és pel tracte més o menys igualitari que gaudim entre homes i dones. Evidentment venim d’una cultura patriarcal de la qual és difícil desempallegar-nos-en del tot; encara ens falta molt a recórrer per ser tractats amb el mateix respecte i gaudir de les mateixes oportunitats independentment del sexe. La veritat, però, és que per comparació amb altres països a casa nostra hem avançat molt, especialment durant les dues darreres generacions...

Quan fa uns deu anys vaig viure una temporada a Itàlia (al sud, molt al sud) és de les primeres coses que em van disgustar: la dona objecte, el tracte a la dona, l’assumpció per part de la dona d’un tracte discriminatori. Amb els anys, coneixent d’altres països, propers i no tant propers, encara m’he sentit més contenta d’haver tingut la sort de néixer dona a Catalunya. 

Ara que estic vivint (temporalment) a l'estat francès, segueixo refermant-me en això (tot i estar aquí al costat i amb una cultura que mai es cansa d’intentar entabanar tothom amb això de la “llibertat, igualtat, fraternitat”). Una de les primeres batalles que vaig haver de tenir contra la burocràcia va ser el fet d’haver de detallar, a cada paper, al banc, a la feina, a qualsevol companyia, si estàs casada, si no ho estàs, si “conserves” el cognom del pare o ja tens el del marit... Al·lucinant. Aquí passes de tenir el cognom del pare al del marit; de ser una senyoreta (mademoiselle) a ser una senyora (madame), d’estar sota la tutela d’un pare a la d’un marit. Formalment, només ets madame quan et cases, res de parelles de fet ni coses rares, que aquí no ets una “dona com cal” si no estàs casada... Per llei ja no és obligatori, però moltes dones casades, també les joves i amb estudis, continuen canviant-se el cognom de família pel del marit... Algunes, les més progres, afegeixen el cognom del marit al seu, amb un guionet (ui, què progres!). (N'hi ha d'altres per sort que ja n'estan fartes i fan campanyes de tota mena, com la de la imatge).  

Cada vegada que em demanen si sóc madame o mademoiselle a l’hora d’omplir formularis (els hi agrada molt això de la paperassa), els genero una mica de caos, perquè jo sempre dic que són madame (oi que no hi ha homes “senyorets?”), i llavors s’atabalen perquè no els hi quadra el tema dels cognoms, em pregunten si estic casada... Al principi m’indignava, ara m’ho passo bé generant uns moments de desconcert. 

De totes maneres, avui m’he tornat a indignar una mica al veure la festa que arriba aquest divendres... No en tenia ni idea, i l’any passat no me’n vaig assabentar, però avui he sabut que el dia 25 de novembre, Santa Caterina (guaita, tu, una altra festa religiosa-catòlica en un estat laic!), a França és tradició que les dones de més de 25 anys que no estan casades, les Catherinettes, es posin un barret ben vistós, verd o groc, per tal que tothom s’assabenti que se’ls hi està passant l’arròs... La tradició és medieval i diuen que ara és més de conya que real, però de debò que si aquest divendres veig alguna noia pel carrer amb un barret d’aquests no sé com reaccionaré...

França i l'assassinat de Gaddafi, o com continuar fent negoci de la desgràcia dels altres

Sobre l'actualitat francesa i com, al s. XXI, continuen amb les mateixes pràctiques colonialistes, sense respecte ni als drets humans ni a la llibertat de cada poble. Xavier Montanyà ho explica molt bé a Vilaweb, aquí us ho deixo directament. Res més a dir:

"Els vells voltors aterren a Líbia

Hem passat uns quants dies molt distrets contemplant, de dia en dia, la descomposició del cadàver de Gaddafi. Hi ha hagut més interès a fer-ne veure el procés de putrefacció que no a aclarir les responsabilitats ocultes del seu assassinat. Una foto era notícia, i necessària, però el circ necròfag ha estat excessiu. Que valents que som davant el cadàver de l'enemic! Oimés si abans era amic i volíem tapar-li la boca. Si Gaddafi hagués pogut dir tot allò que sabia...! Potser, quan ha estat amic i aliat --com ho va ser Saddam--, hi ha més confiança per a exhibir-lo trinxat, sangonent. És com un ritual mafiós adreçat a la família, al clan? O potser han de demostrar-nos que ja no els mereixen gens de respecte, que no els tenen por. Per això van amagar el de Bin Laden? Per por dels seus o de la família?

Però fa dos dies, quan vaig engegar l'ordinador disposat a compartir amb Occident l'orgull de veure créixer els cucs que devoren els ulls de Gaddafi, vaig trobar-me a Disneylandia. Angela Merkel regalava a Nicolas Sarkozy un osset de peluix per a la seva filleta Giulia. Sarkozy somreia amb un rictus violent, forçat, com el de Louis de Funès quan rebia una puntada de peu als ous. A la foto, tot volia ser bondat i afecte, flors i violes, però es destacava el rictus, la màscara. I és que del sinistre congelador de verdura de Misrata a les confortables catifes de Brussel·les, dels cucs que devoren el cervell de Gaddafi al peluix amorós de Giulia, hi ha una línia que passa per l'Elisi. I Sarko està en tensió. Total. Mai més ben dit. Líbia és la seva esperança, el seu flotador. El petroli i els negocis que reportarà al seu entorn i al seu íntim amic, Vincent Bolloré, la reconstrucció del país, els transports i comunicacions, la seguretat i la venda d'armes.

Gas d'esquist: no gràcies!

Hi ha notícies que es deixen anar i tothom es queda tan ample. Enmig de notícies de transcendència política com les que vivim aquests dies, n’hi ha d’altres que passen com si res, sense cap contrapunt crític, sense cap debat posterior. I després les conseqüències poden ser catastròfiques.

L’altre dia va sortir a tots els mitjans de l’estat espanyol la “gran notícia” que sota les terres on viu l’espiadimonis, és a dir, a Àlaba, hi havia reserves de gas natural per a abastir durant 60 anys a Euskadi. I tothom tant content. Dit així sona bé: menys dependència d’estats com Algèria o Líbia (vaja, just ara que els occidentals es repartiran el pastís), menys dependència de derivats del petroli, beneficis econòmics per a alguns... però és realment tan bonic com ho pinten? 

El tema dels beneficis econòmics per alguns sí, com sempre. De fet el president del País Basc ha considerat més oportú marxar de visita a Dallas, a una de les grans empreses explotadores, abans de quedar-se a casa just quan s'estan esdevenint moviments històrics per al país. Ara bé, des de que estic en terres occitanes que no he parat de sentir arguments i crides a lluitar contra el que s’anomena el “gaz de schiste”, o sigui, el gas atrapat a les roques que ara han localitzat al país basc. I m’han convençut.

Massacre del 17 octubre 1961: silencis d'estat

"Aquí ofeguen els algerians" (Riu Sena, París)

M’agrada que sigui 12 d’octubre i que per a mi sigui un dia normal, anar al despatx, treballar, tornar a casa. Res a celebrar. Haver de fer festa perquè n’hi ha uns quants que van decidir celebrar la massacre dels pobles d’amèrica ho trobo indigne, irrespectuós, prepotent. Si ho volen, que commemorin el dia en record de tot allò que es va fer malament, a la memòria de les víctimes, a la memòria d’uns fets que no es poden tornar a repetir, ni celebrar, ni lloar. Però es veu que hi ha massa espanyols que no tenen cap vergonya ni consciència històrica.

Els francesos sí que en tenen ­­- no gaire més-, però la intenten amagar tant com poden. Justament dilluns vinent farà 50 anys de la poc coneguda “massacre del 17 d’octubre de 1961”. Evidentment no se’n sent gaire a parlar. Només he vist algunes convocatòries d’actes dins de circuits polítics i culturals de l’esquerra rupturista i de les associacions algerianes.

Els fets del 17 octubre de 1961 no han estat mai del tot alcarits ni reconeguts; silencis, versions contradictòries llençades des de les fonts oficials i massa gent de les altes instàncies implicada i tacada de sang. Emmig de la guerra d’independència d'Algèria, els algerians que vivien a la metròpolis (no oblidem, la ciutat que els havien venut com a la capital de la seva pàtria), van decidir sortir al carrer en massa. Ja n’estaven tips de com els tractaven, de les detencions il·legals, del toc de queda, dels maltractaments policials, les identificacions indiscriminades, la marginalitat en què vivien i, sobretot, de la matança que estava tenint lloc a Algèria. Els organitzadors de la manifestació van vetllar perquè ningú portés armes entre els manifestants, i així va ser. Hi van anar tant dones com homes, nens i grans, uns 30000. Sortiren dels bidonvilles on vivien en condicions lamentables i anaren cap al centre majestuós de la ciutat, en diferents columnes, confiats que tenien tot el dret del món de demanar un tracte humanitari.

Mira que són micos!

Un dia vaig parlar de com de xocant era que els francesos, tant orgullosos de la seva llengua, utilitzessin a tort i a dret paraules manllevades directament de l’anglès. Un altre fenomen curiós que ràpidament s’observa i impacta és la mania que tenen d’escurçar les paraules. Nosaltres també ho fem, cert, i els més joves encara ho fan més, i darrerament especialment en el llenguatge escrit informal, via sms, messengers o similars. Però en francès no és una cosa reservada al llenguatge col·loquial juvenil, està molt més generalitzada i la seva economia de llenguatge arriba a nivells insospitats. Xoca veure gent granadeta parlant amb la meitat dels mots sense acabar.

Jo sóc de Barça. Barça és una ciutat molt guai. El primer cop que vaig sentir a algú fer referència a Barcelona com a Barça em va fer gràcia. Vaig creure que era una confusió, que el ressò del Barça era tan gran que aquella persona creia que nosaltres també aplicàvem el diminutiu “Barça” a la ciutat. Vaig riure, la mítica frase de Núñez havia esdevingut una profecia: la ciutat finalment portava el nom del club. Després em vaig anar preocupant: cada vegada sentia més gent que, al parlar de la meva ciutat, l’anomenaven Barça. Ara però ja ho relativitzo; he sentit (i llegit!) tantes coses escurçades que no diríeu mai...i que per ells sembla que són ben normals... A més, crec que Carca (Carcassona) en surt més mal parada que Barcelona amb la retallada...

Segons Vargas Llosa (que per a mi no és exemple de res; o sí, de tot allò que detesto), la gent que parla així pensen com a micos. Aniré escampant per aquí que hi ha un paio amb un premi Nobel que creu que els francesos són micos.

Rentrée occitana

Ben a Tolosa

La rentrée ja és aquí, però no ho acaba de ser per al blog: torno a desaparèixer uns dies a treballar incomunicada, sense internet. De totes maneres, començarem el curs perquè no sigui dit, i ho farem amb una efemèride i un descobriment, ben contraposats.

L’efemèride: un 8 de setembre d’ara fa 181 anys, el 1830, va néixer l’únic premi Nobel que hi ha hagut en llengua occitana, en provençal: Frederic Mistral. Junt a d’altres poetes i escriptors fundà el moviment del Felibritge, per recuperar la llengua i cultura occitanes, però està clar que el moviment no quallà a totes les capes de la societat ni se sabé traduir en termes i propostes polítiques. Es quedà en una reivindicació literària, poètica i força conservadora. Tolosa té un passeig ben cèntric i bonic dedicat al gran poeta, però no crec que massa gent d’aquí en conegui el motiu i molt menys els seus versos...

El descobriment: durant el mes de maig passat vaig descobrir un personatge peculiar: Ben Vautier o, simplement, Ben. Va venir a Tolosa a fer dues exposicions, col·loquis i altres actes. Es tracta d’un artista fill de mare occitano-irlandesa i pare suís, nascut a Nàpols, que es crià a Smyrne i Alexandria i, finalment, aterrà a Niça, on encara hi viu i treballa, sent un artista de força renom per aquelles terres. Amb aquests orígens tan mestissos ningú pensaria que pot ser l’autor de textos (o hauria de dir obres?) com els que aquí reprodueixo i es van poder veure a l'Ostal d'Occitania. Però sí, aquest polifacètic, agitador i hiperactiu “home de món” és membre del Partit Nacionalista Occità i defensa a ultrança l’ús i la dignitat de la llengua occitana. També des de l’art però amb una visió potser més terrenal i planera que la de Frederic Mistral. Tot i això, ell no parla occità. Impensable per nosaltres, habitual per aquí. 

Us deixo unes frases per reflexionar i l’enllaç amb la seva caòtica web per què tingueu suficient distracció fins que torni... 

http://www.ben-vautier.com/

Una recomanació: Granados y Delgado, Un crimen legal (1993)

Després de llegir aquest matí la notícia de Xavier Montanyà sobre Jacinto Guerrero Lucas, no m'he pogut estar de veure el documental que ell mateix, amb d'altres companys i companyes, va fer fa uns anys sobre l'execució de Granados i Delgado.
Granados i Delgado eren dos militants llibertaris exiliats a França; van ser condemnats i assassinats per uns atemptats a Madrid que no van cometre. L'ombra de Jacinto Guerrero Lucas plana sobre la seva detenció.

Un reportatge colpidor sobre què passava fa tot just 40 anys, amb protagonistes que encara hem d'aguantar (especialment els del final del documental). I una bona manera d'apropar-nos al per què, des de ciutats com Tolosa del Llenguadoc, molta gent va seguir lluitant per aconseguir guanyar al feixisme.

L'escut de Brennus, els gals i la victòria de l'Estadi Tolosenc

Ja està. L’Estadi Tolosenc ha guanyat la lliga de rugbi. Una bogeria: la plaça del Capitol plena a vessar, tots atents a la pantalla gegant, silenci i nervis durant gran part del partit, patiment fins l’últim moment... i victòria final, pels pèls, després d’estar perdent des del principi i fins els últims 5 minuts. La nit ha estat llarga, les vendes de cervesa deuen haver arrasat els estocs de la ciutat i avui més d’un deu estar afònic. Aquesta tarda, a més, una gentada ha tornat a omplir la plaça del Capitol durant hores, esperant sota una gran solellada l’arribada dels jugadors roig i negres, que han tornat a casa victoriosos i amb el 18è “Bouclier de Brennus” de la història.

Però “Bouclier de Brennus”... què és això? En comptes de guanyar una copa, guanyen un escut (bouclier) que anomenen de Brennus. Com a arqueòlegs/historiadors, ens hem començat a emocionar i no ens hem pogut estar de lligar caps i construir una pseudoteoria totalment errònia de l’origen d’aquest trofeu:

-         Brennus... qui era Brennus?

-     Sí dona, era aquell cabdill gal del segle IV abans de crist que va guanyar i conquerir Roma després de la batalla d’Alia...

-         Ostres sí...

-         També hi ha un altre Brennus al segle III aC, aquell guerrer gal que conquereix Macedònia i Grècia...

-         Que fort, no? Donen com a premi d’una lliga un escut gal... però al s. IV no tots els que vivien al que és ara l’estat francès eren gals... és com si a la lliga de futbol espanyola hi hagués com a trofeu una dama d’Elx... no tindria res a veure ni amb la gent de Castella, ni pels asturians, ni per tanta gent...

-         Mira, una forma més d’exaltació d’uns valors i no uns altres...

-         Sempre igual, tu... utilitzant la història... i a sobre recordant el caràcter guerrer i expansionista...

-         Com que el rugbi ve dels països cèltics, doncs mira, deuen haver triat Brennus pensant que això els vinculava més amb aquell món...

Doncs no, hem patinat de valent. Brennus és el nom de l’escultor que, el 1892, va fer l’escut per celebrar el primer campionat de rugbi celebrat a l’estat francès. Charles Brennus, nascut el 1859 i mort el 1943. Ens hem equivocat de 2200 anys.  

Futbol 1 - Rugbi 3

Dissabte passat vaig veure la final de la lliga de campions en un bar ple de gent, majoritàriament del Barça i majoritàriament d’origen català i hispànic. Hi havia algun francès camuflat, però pocs. A part dels pubs anglesos, que òbviament vaig evitar, no hi ha gaires bars on posin normalment futbol; els clients que sempre ens trobem som sobretot gent exiliada o bé alguns francesos d’arrels nord-africanes... i és que aquí el futbol no els interessa gaire.

Acabat el partit vam intentar seguir celebrant la victòria, però ningú pel carrer ni per les places compartia la nostra alegria. Vam desistir i vam anar a L’Estanquet, que mai falla, on vam poder gaudir d’una vesprada d’ajustas oratòrias occitanas  (és a dir, garrotins, corrandes, gloses o com cadascú li vulgui dir). Com sempre, uns quants catalans van acabar fent-hi cap, alguns amb samarretes blaugrana incloses.

Els Blaus, Blanc i els Negres

«Le racisme est une question d’imaginaire. […] Il faut avoir le courage de regarder l’histoire et de comprendre à quel moment on a chaussé les mauvaises lunettes.»

Lilian Thuram

M’encanta Thuram. Al Barça, sempre discret, ja va demostrar que era una persona sensible i solidària, conscient que des de la seva posició privilegiada podia ajudar i ser altaveu de diferents iniciatives. Amb les seves ulleretes i l’Oleguer, van donar suport a les escoles Bressola de la catalunya Nord, a la normalització de l’escolarització en català, malgrat l’estat francès. I això, per un jugador internacional de l’equip dels blaus, campió de la copa del món, té molt mèrit. A part dels drets lingüístics i culturals, Thuram s’ha destacat per la seva lluita contra el racisme, creant la seva pròpia fundació "Educació contra el Racisme".

Ara és notícia per les declaracions clares i directes que ha fet en relació a la polèmica que aquests dies sacseja el futbol francès. Arrel d’una filtració d’una reunió de la Federació Francesa de Futbol, van sortir a la llum unes declaracions del seleccionador, el també exblaugrana Blanc, sobre la necessitat d’establir quotes de participació d’esportistes negres en els centres de formació de futbol. Limitar-los des de petitets, de manera que no n’arribin tants a les seleccions nacionals... No va dir ben bé això, però molts han acabat parlant d’això. 

Històries del Cafè Florida

La plaça del Capitol (o dels Capitols) és un lloc de pas obligat per tothom que visita la ciutat. És la plaça de l’Ajuntament i del Teatre principal, s’hi celebren diversos mercats setmanals, és l’escenari de concentracions i manifestacions i la seu de nombroses fires i festivals al llarg de tot l’any. I també és la plaça dels vells cafès i de les primeres terrasses que van haver-hi a la ciutat.

El Florida és el Cafè mític que ha resistit el pas del temps (junt al Bibent, ara en obres). És un d’aquells llocs que, a simple vista i per la seva ubicació, jo no hi entraria mai: de cara al Capitol, amb cambrers vestits de  vint-i-un botons, terrassa amb pinta de preus prohibitius, turistes tot l’any... Després, però, t’adones que els preus són si fa no fa els mateixos que en qualsevol altra terrassa del centre de la ciutat. I t’adones, sobretot, que és un valor segur quan per les nits fredes d’hivern et ve de gust un crep de xocolata, ben calentet, en hores intempestives... La Florida no falla.

Si, a més, traspasses les portes, podràs gaudir d’un ambient glamurós de grans miralls i vitralls, fustes treballades, velluts vermells i lamparetes daurades. Pots seure-hi, demanar un cafè, i gaudir del lloc (no del cafè), sense més. Però també pots seure-hi i pensar en tot el que han viscut aquelles parets...

No conec gaire la trajectòria del local, però amb el temps que porto a la ciutat he descobert que ha estat escenari de més d’una història... Una d’elles: va ser a La Florida on es van organitzar les primeres classes de català per a la colònia de catalans exiliats.

Josep Villalon (1903-1983), que havia estat deixeble de Pompeu Fabra, amic d’en Joan Sales, membre de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, mestre de català, soci de Palestra i de la Joventut d’Acció Catalana Republicana... va passar pels camps d’Argelers i Bram i es va establir com va poder a Tolosa; durant la II Guerra Mundial, va ser afortunat i es va poder escapar del reclutament de civils que els alemanys reclamaven al govern de Vichy. Poc després de l’alliberament del 1943, junt amb d’altres catalans exiliats, encara tingué esma de fundar el Casal Català, que a empentes i rodolons encara avui funciona. En aquell moment, sense seu pròpia, només disposaven d’una sala de reunions al Cafè Florida. I allà és on aquest senyor, Josep Villalon, començà a donar cursos de català elemental a uns quants interessats que, en aquells anys tèrbols, no l'havien pogut aprendre... Em pregunto on és exactament que es reunien aquells prop de 20 inscrits al primer curs de català a Tolosa... d’on venien? encara viuen? I em pregunto si va ser aquí on el Casal Català va oferir una festa a Pompeu Fabra, amb motiu del seu nomenament honoris causa a la Universitat de Tolosa el 1945...

Sant Jordi: de Tolosa a Barcelona passant per la Noguera

S’acosta Sant Jordi i jo ja he fet els deures. Llegint històries d’exiliats catalans a Tolosa, vaig ensopegar amb en Domènec de Bellmunt: periodista, advocat i escriptor que va viure a Tolosa, exiliat, durant més de 50 anys. Descobrir aquestes vides, preguntar-me sobre el què deurien sentir i pensar, i veure que, tot i el que van viure, van ser capaços de continuar endavant, actius i insistents, m’entristeix i m’anima a parts iguals. Està clar que encara no som (del tot) humans però, a pesar de tot plegat, hi ha gent que a la seva manera ho ha intentat.

Domènec Pallerola i Munné, de Bellmunt d'Urgell (Noguera), no ho va tenir fàcil: primer es va exiliar a París, fugint de la dictadura de Primo de Rivera; després, va tornar a Barcelona, va publicar prolíficament, va modernitzar el periodisme català, va exercir diferents càrrecs per la Generalitat Republicana...i tot es va tornar a tòrcer.

Visca la Patagònia lliure!

Un dia, tot passejant, vaig topar amb aquesta placa: “Consulat de Patagonie”. Però si la Patagònia no és un estat! Com és que té un consolat a Tolosa?

A la llista oficial de consolats establerts a Tolosa, evidentment, no n'hi figura cap de la Patagònia. De fet, ni Xile ni Argentina hi tenen el seu. Si es busca al google de seguida obtens alguna pista de què pot ser això... I descobreixes una història increïble d'un regne inexistent amb un rerefons de lluita per a la supervivència d’un poble: els maputxes.

Tot plegat és força surrealista i no sé ben bé del cert quin esperit hi ha al darrera de tot plegat: humorístic? crític? reivindicatiu? o simplement estan sonats...de totes maneres us en faig cinc cèntims.

Els nous trobadors?

Actualment la música escrita i cantada en occità (en totes les seves varietats) experimenta una important revifalla, amb molta més presència al carrer que no pas la literatura. Però no, tots aquests músics no són els nous trobadors, no treballen ni des del poder ni fan un producte pels privilegiats. En tot cas són poetes, trobadors, que fan, alhora, de joglars. Gent formada en les arts, provinents de totes les classes, orígens i sensibilitats, i que han trobat en la música cantada en occità una bona manera d’expressió. I de reivindicació. Per a tots els públics.

Han decidit fer pública la llengua de la intimitat, sense complexos. Utilitzen la llengua pròpia per poder transmetre amb cura (o amb ràbia, o amb humor, o com sigui) i sense mitjancers tot allò que volen dir. N’hi ha per tots els gustos. I tenen força èxit.

Va de petanca

Penseu un moment en la petanca. Què us ve al cap? Per mi la petanca és sinònim de jubilats al parc. Tinc la imatge de grups d’homes ‑sí, majoritàriament homes‑ que passen llargues estones jugant al parc o a la plaça, sigui hivern, estiu, matí o tarda. Petits grups de jubilats que es mouen a un ritme diferent al de la ciutat que els envolta. Gent gran que amb l’excusa de la petanca surten de casa, peten la xerrada (no gaire) i fan un mínim (força mínim) d’exercici.

Aquí en canvi no és així. Hi ha molta gent que juga a la petanca. Gent jove, gent gran; gent d’aquí, gent de fora. Alguns fins i tot amb un arsenal de cerveses al costat per anar bevent entre torn i torn; queden per jugar a petanca abans de sortir de festa...

De parlars i territoris

No us vull parlar ni d’aquesta guerra hipòcrita en què Sarkozy s’autoerigeix com a abanderat dels drets humans, ni del fet que França sigui l’estat amb una major densitat (i dependència) de centrals nuclears, ni de l’avanç del FN en les eleccions cantonals... L’actualitat informativa em té força indignada i sense ganes d’escriure.

Com que encara no n’he parlat, aprofitaré per treure el tema de l’occità i d’Occitània. Aquest cap de setmana vaig arribar (i ultrapassar!) el límit més occidental de les terres de domini occità. Vaig creuar de punta a punta, de Tolosa a Baiona, els territoris històrics de parla gascona. Baiona és (era?) la ciutat frontera entre els territoris gascons i els bascos, una ciutat xarnega, com ens explica l’espiadimonis. Tolosa és també una ciutat enmig de dos límits lingüístics, en aquest cas dialectals: a la riba esquerra es parlava gascó, a la dreta llenguadoc. Amb totes les barreges pròpies d’un espai de trobada.

Darrere les bicicletes

Avui he rebut, finalment, la targeta per al Vêlo-Toulouse, el sistema de transport “públic” en bicicleta de Tolosa, l’equivalent al Bícing barceloní. Al meu carrer o a l’entrada de casa no puc deixar una bicicleta (o l’hauria de pujar i baixar cada dia 3 pisos, i fa mandra...), així que vaig pensar que això seria una bona idea... I des del novembre que intento aconseguir aquesta targeta. Ha estat una veritable cursa d’obstacles obtenir-la, un enfrontament cara a cara entre la burocràcia francesa i jo. Finalment, després d’un intercanvi de cartes, xecs, sol·licituds retornades i un anar i venir al banc i a la poste, he guanyat. He passat per moments surrealistes i per moments d’emprenyamenta aguda que casi m’aboquen a l’abandó definitiu, però he resistit. M’he sentit com un personatge atrapat en una novel·la de Kafka. Però ara ja està, ja puc anar amb bicicleta (si para de ploure).

Però el que fa més ràbia de tot plegat és que ara ja sóc clienta de les dues empreses més grans de publicitat (en aeroports, mobiliari urbà, transports... fixeu-vos-hi, estem rodejats) de tot Europa i possiblement del món: JCDecaux (amiguets de Sarkozy, els que gestionen les bicis aquí), i Clear Channel (que a Barcelona han trobat en l’Hereu i companyia un bon aliat, no només pel Bícing i el mobiliari urbà: també s’han quedat, a través d’una empresa sorgida de Clear Channel, la gestió de la recentment privatitzada anella olímpica). 

Dona, exiliada, lluitadora

 Aprofitant que ahir era el dia de la dona treballadora, vaig acostar-me al carrer que la ciutat de Tolosa va dedicar a Frederica Montseny poc després de la seva mort. Es tracta d’un petit carreró sense sortida, al barri de St. Michel, just a l’entrada de l’església i del petit jardí anomenats del Calvari... Sembla una broma de mal gust per una anarquista i atea convençuda que, a més, al llarg de la seva vida va haver de passar per autèntics “calvaris” a causa de les seves conviccions.

Frederica Montseny, que havia estat la “première femme ministre d’europe”, va fugir del feixisme espanyol i es va acabar refugiant a Tolosa. Després de la retirada i de la terrible acollida dels refugiats per part de França, va arribar el règim de Vichy i l’ocupació alemanya. Fugir d’un malson per entrar en un altre. Persecució, presó i renúncia a la pròpia identitat. Ella, el seu company Esgleas i els seus primers fills, Germinal i Vida, van haver de canviar de nom i d'identitat per passar com a francesos. Canviar uns noms que has triat per als teus fills, carregats d’humanisme i esperança, perquè són un risc per sobreviure, diu realment molt poc de la nostra història recent i de totes les barbaritats comeses.

Atomic Alert!

Avui és el primer dimecres del mes de març. A les 12 del migdia ha sonat una sirena com d’atac aeri o nuclear. Ben fort, una estona. No era el primer cop que la sentia. Com que mai ningú deia res ni li feia el menor cas jo sempre havia pensat que eren proves de seguretat d’alguna empresa propera. Després del que els hi va passar amb l’AZF suposava que ara estaven més alerta i que es tractava d’alguna cosa relacionada amb la indústria química o aeronàutica, que no escasseja per aquí... Però no.

Avui, fent conya amb la sirena i els atacs nuclears, m’han dit que això és cada primer dimecres de mes, sempre, a les 12h en punt... i a tota França! Evidentment he preguntat per què es feia; no m’ho han sabut aclarir gaire... He pensat que potser es feia sonar per mantenir viva la memòria ­dels bombardeigs de la segona Guerra Mundial. Però no, això tampoc no era.

Vouiquenne

Si pronuncieu el títol amb accent francès direu més o menys bon week-end. Sí, tu, aquí del cap de setmana en diuen week-end. Per què dir-li “fin de semaine” si li poden dir week-end? (demanar que li diguessin “dimenjada”, en occità, seria massa per a ells em sembla... de l’occità ja en parlarem un altre dia, per ara una cosa més lleugereta).

Des del primer dia que em van dir “bon week-end” que em va xocar. Els italians utilitzen un munt de paraules angleses en el seu dia a dia, amb un accent mig anglès mig italià que fa fins i tot gràcia i que encaixa bé amb el seu tarannà obert. Nosaltres tampoc no ens quedem curts a l’hora d’incorporar neologismes directament de l’anglès, tot i que tenim tendència a canviar la seva grafia per tal de dissimular-ho i fer-ho passar com a propi. Dels francesos, en canvi, tan aferrats a la seva llengua, no m’ho esperava. 

Tolosa, ciutat d'exiliats

Ja he parlat de la ciutat rosa que potser no era tan rosa. L’altre mot clau del títol del bloc és “exili”. I tampoc és per atzar. Per una banda hi ha el meu “exili”, temporal i motivat/forçat per raons professionals; sense aquest exili no hi hauria el bloc i jo no hauria descobert tants indrets i històries d’aquesta ciutat. Però per una altra banda –i sobretot– hi ha l’exili, l’exili real, l’exili dur de milers de republicans que van fer de Tolosa una de les ciutats més importants de la resistència antifranquista i antifeixista. La seva presència encara amara la ciutat.

Qualsevol turista que viatgi a Tolosa s’adonarà ràpid que està ple de bars que ofereixen tapes, alguns amb estètica moderna, alguns amb una estètica kitsch que no pot prescindir de tots els tòpics ibèrics. És una de les herències més evidents de l’arribada de milers de republicans que van assentar-se a la ciutat. 

Tolosa... rosa?

Estic a Tolosa. Ja fa uns mesos. I fa mesos que penso en escriure coses que veig, descobreixo o em passen aquí, a l'exili (un exili temporal i forçat per l'estructura de recerca de casa nostra, però això és un altre tema). Abans de marxar vaig pensar que estaria bé recuperar el nostre bloc oblidat i aprofitar per escriure les noves aventures, però només vaig fer una entrada (que després vaig esborrar) i el vaig abandonar definitivament... 

Ara però hi ha una espiadimonis que m'ha fet tornar a venir ganes d'escriure. I la primera entrada és per desmentir un tòpic i explicar (en part) el títol (la part de l'exili vindrà més endavant).