diumenge, 29 d’abril de 2012

Fi de l'exili.

Qui hagi ensopegat amb aquest blog alguna vegada haurà vist que fa temps que he deixat d'escriure. A vegades els exilis són només transitoris i, per sort de l'exiliat, hi ha un retorn a casa. Jo sóc una d'aquestes afortunades que ha pogut tornar. I amb el retorn una de les conseqüències ha estat l'abandó definitiu d'aquest raconet de la xarxa.

Potser mai vaig voler exiliar-me, però durant aquest any i mig he après un munt de coses que m'acompanyaran sempre. Algunes les he compartides aquí, d'altres us les he explicat a alguns de vosaltres directament acompanyats d'algun bon plat a taula, n'hi ha moltes que se m'han quedat pendents d'escriure o d'explicar tot i que les tenia al cap, mig escrites o fotografiades... Al tornar al febrer vaig pensar en continuar redactant alguna de les anècdotes, llocs o històries que m'havia guardat, però vist el pas trepidant dels mesos ja veig clar que no ho faré. Així doncs, aquí tanco el blog i, amb ell, la meva estada occitana. Sempre em quedarà el nou local gracienc Jan Petit, la Taverna Occitana de Barcelona.

Us deixo amb un vídeo de la gran manifestació per la llengua occitana que van celebrar el 31 de març. Cada cop són més, hi ha coses que estan canviant. M'hauria agradat ser-hi, però aquí també tenim les nostres batalles per fer i per guanyar. Apa, adieu a totes!




dimecres, 23 de novembre de 2011

Un país de Catherinettes...


Al llarg dels anys, una de les coses del què m’he sentit més contenta d’haver nascut on vaig néixer és pel tracte més o menys igualitari que gaudim entre homes i dones. Evidentment venim d’una cultura patriarcal de la qual és difícil desempallegar-nos-en del tot; encara ens falta molt a recórrer per ser tractats amb el mateix respecte i gaudir de les mateixes oportunitats independentment del sexe. La veritat, però, és que per comparació amb altres països a casa nostra hem avançat molt, especialment durant les dues darreres generacions...
Quan fa uns deu anys vaig viure una temporada a Itàlia (al sud, molt al sud) és de les primeres coses que em van disgustar: la dona objecte, el tracte a la dona, l’assumpció per part de la dona d’un tracte discriminatori. Amb els anys, coneixent d’altres països, propers i no tant propers, encara m’he sentit més contenta d’haver tingut la sort de néixer dona a Catalunya. 

Ara que estic vivint (temporalment) a l'estat francès, segueixo refermant-me en això (tot i estar aquí al costat i amb una cultura que mai es cansa d’intentar entabanar tothom amb això de la “llibertat, igualtat, fraternitat”). Una de les primeres batalles que vaig haver de tenir contra la burocràcia va ser el fet d’haver de detallar, a cada paper, al banc, a la feina, a qualsevol companyia, si estàs casada, si no ho estàs, si “conserves” el cognom del pare o ja tens el del marit... Al·lucinant. Aquí passes de tenir el cognom del pare al del marit; de ser una senyoreta (mademoiselle) a ser una senyora (madame), d’estar sota la tutela d’un pare a la d’un marit. Formalment, només ets madame quan et cases, res de parelles de fet ni coses rares, que aquí no ets una “dona com cal” si no estàs casada... Per llei ja no és obligatori, però moltes dones casades, també les joves i amb estudis, continuen canviant-se el cognom de família pel del marit... Algunes, les més progres, afegeixen el cognom del marit al seu, amb un guionet (ui, què progres!). (N'hi ha d'altres per sort que ja n'estan fartes i fan campanyes de tota mena, com la de la imatge).  

Cada vegada que em demanen si sóc madame o mademoiselle a l’hora d’omplir formularis (els hi agrada molt això de la paperassa), els genero una mica de caos, perquè jo sempre dic que són madame (oi que no hi ha homes “senyorets?”), i llavors s’atabalen perquè no els hi quadra el tema dels cognoms, em pregunten si estic casada... Al principi m’indignava, ara m’ho passo bé generant uns moments de desconcert. 

De totes maneres, avui m’he tornat a indignar una mica al veure la festa que arriba aquest divendres... No en tenia ni idea, i l’any passat no me’n vaig assabentar, però avui he sabut que el dia 25 de novembre, Santa Caterina (guaita, tu, una altra festa religiosa-catòlica en un estat laic!), a França és tradició que les dones de més de 25 anys que no estan casades, les Catherinettes, es posin un barret ben vistós, verd o groc, per tal que tothom s’assabenti que se’ls hi està passant l’arròs... La tradició és medieval i diuen que ara és més de conya que real, però de debò que si aquest divendres veig alguna noia pel carrer amb un barret d’aquests no sé com reaccionaré...

dimecres, 26 d’octubre de 2011

França i l'assassinat de Gaddafi, o com continuar fent negoci de la desgràcia dels altres

Sobre l'actualitat francesa i com, al s. XXI, continuen amb les mateixes pràctiques colonialistes, sense respecte ni als drets humans ni a la llibertat de cada poble. Xavier Montanyà ho explica molt bé a Vilaweb, aquí us ho deixo directament. Res més a dir:
"Els vells voltors aterren a Líbia
Hem passat uns quants dies molt distrets contemplant, de dia en dia, la descomposició del cadàver de Gaddafi. Hi ha hagut més interès a fer-ne veure el procés de putrefacció que no a aclarir les responsabilitats ocultes del seu assassinat. Una foto era notícia, i necessària, però el circ necròfag ha estat excessiu. Que valents que som davant el cadàver de l'enemic! Oimés si abans era amic i volíem tapar-li la boca. Si Gaddafi hagués pogut dir tot allò que sabia...! Potser, quan ha estat amic i aliat --com ho va ser Saddam--, hi ha més confiança per a exhibir-lo trinxat, sangonent. És com un ritual mafiós adreçat a la família, al clan? O potser han de demostrar-nos que ja no els mereixen gens de respecte, que no els tenen por. Per això van amagar el de Bin Laden? Per por dels seus o de la família?

Però fa dos dies, quan vaig engegar l'ordinador disposat a compartir amb Occident l'orgull de veure créixer els cucs que devoren els ulls de Gaddafi, vaig trobar-me a Disneylandia. Angela Merkel regalava a Nicolas Sarkozy un osset de peluix per a la seva filleta Giulia. Sarkozy somreia amb un rictus violent, forçat, com el de Louis de Funès quan rebia una puntada de peu als ous. A la foto, tot volia ser bondat i afecte, flors i violes, però es destacava el rictus, la màscara. I és que del sinistre congelador de verdura de Misrata a les confortables catifes de Brussel·les, dels cucs que devoren el cervell de Gaddafi al peluix amorós de Giulia, hi ha una línia que passa per l'Elisi. I Sarko està en tensió. Total. Mai més ben dit. Líbia és la seva esperança, el seu flotador. El petroli i els negocis que reportarà al seu entorn i al seu íntim amic, Vincent Bolloré, la reconstrucció del país, els transports i comunicacions, la seguretat i la venda d'armes.


divendres, 21 d’octubre de 2011

Gas d'esquist: no gràcies!



Hi ha notícies que es deixen anar i tothom es queda tan ample. Enmig de notícies de transcendència política com les que vivim aquests dies, n’hi ha d’altres que passen com si res, sense cap contrapunt crític, sense cap debat posterior. I després les conseqüències poden ser catastròfiques.

L’altre dia va sortir a tots els mitjans de l’estat espanyol la “gran notícia” que sota les terres on viu l’espiadimonis, és a dir, a Àlaba, hi havia reserves de gas natural per a abastir durant 60 anys a Euskadi. I tothom tant content. Dit així sona bé: menys dependència d’estats com Algèria o Líbia (vaja, just ara que els occidentals es repartiran el pastís), menys dependència de derivats del petroli, beneficis econòmics per a alguns... però és realment tan bonic com ho pinten? 

El tema dels beneficis econòmics per alguns sí, com sempre. De fet el president del País Basc ha considerat més oportú marxar de visita a Dallas, a una de les grans empreses explotadores, abans de quedar-se a casa just quan s'estan esdevenint moviments històrics per al país. Ara bé, des de que estic en terres occitanes que no he parat de sentir arguments i crides a lluitar contra el que s’anomena el “gaz de schiste”, o sigui, el gas atrapat a les roques que ara han localitzat al país basc. I m’han convençut.

dimecres, 12 d’octubre de 2011

Massacre del 17 octubre 1961: silencis d'estat

"Aquí ofeguen els algerians" (Riu Sena, París)
M’agrada que sigui 12 d’octubre i que per a mi sigui un dia normal, anar al despatx, treballar, tornar a casa. Res a celebrar. Haver de fer festa perquè n’hi ha uns quants que van decidir celebrar la massacre dels pobles d’amèrica ho trobo indigne, irrespectuós, prepotent. Si ho volen, que commemorin el dia en record de tot allò que es va fer malament, a la memòria de les víctimes, a la memòria d’uns fets que no es poden tornar a repetir, ni celebrar, ni lloar. Però es veu que hi ha massa espanyols que no tenen cap vergonya ni consciència històrica.
Els francesos sí que en tenen ­­- no gaire més-, però la intenten amagar tant com poden. Justament dilluns vinent farà 50 anys de la poc coneguda “massacre del 17 d’octubre de 1961”. Evidentment no se’n sent gaire a parlar. Només he vist algunes convocatòries d’actes dins de circuits polítics i culturals de l’esquerra rupturista i de les associacions algerianes.
Els fets del 17 octubre de 1961 no han estat mai del tot alcarits ni reconeguts; silencis, versions contradictòries llençades des de les fonts oficials i massa gent de les altes instàncies implicada i tacada de sang. Emmig de la guerra d’independència d'Algèria, els algerians que vivien a la metròpolis (no oblidem, la ciutat que els havien venut com a la capital de la seva pàtria), van decidir sortir al carrer en massa. Ja n’estaven tips de com els tractaven, de les detencions il·legals, del toc de queda, dels maltractaments policials, les identificacions indiscriminades, la marginalitat en què vivien i, sobretot, de la matança que estava tenint lloc a Algèria. Els organitzadors de la manifestació van vetllar perquè ningú portés armes entre els manifestants, i així va ser. Hi van anar tant dones com homes, nens i grans, uns 30000. Sortiren dels bidonvilles on vivien en condicions lamentables i anaren cap al centre majestuós de la ciutat, en diferents columnes, confiats que tenien tot el dret del món de demanar un tracte humanitari.