Vouiquenne

Si pronuncieu el títol amb accent francès direu més o menys bon week-end. Sí, tu, aquí del cap de setmana en diuen week-end. Per què dir-li “fin de semaine” si li poden dir week-end? (demanar que li diguessin “dimenjada”, en occità, seria massa per a ells em sembla... de l’occità ja en parlarem un altre dia, per ara una cosa més lleugereta).

Des del primer dia que em van dir “bon week-end” que em va xocar. Els italians utilitzen un munt de paraules angleses en el seu dia a dia, amb un accent mig anglès mig italià que fa fins i tot gràcia i que encaixa bé amb el seu tarannà obert. Nosaltres tampoc no ens quedem curts a l’hora d’incorporar neologismes directament de l’anglès, tot i que tenim tendència a canviar la seva grafia per tal de dissimular-ho i fer-ho passar com a propi. Dels francesos, en canvi, tan aferrats a la seva llengua, no m’ho esperava. 

Tolosa, ciutat d'exiliats

Ja he parlat de la ciutat rosa que potser no era tan rosa. L’altre mot clau del títol del bloc és “exili”. I tampoc és per atzar. Per una banda hi ha el meu “exili”, temporal i motivat/forçat per raons professionals; sense aquest exili no hi hauria el bloc i jo no hauria descobert tants indrets i històries d’aquesta ciutat. Però per una altra banda –i sobretot– hi ha l’exili, l’exili real, l’exili dur de milers de republicans que van fer de Tolosa una de les ciutats més importants de la resistència antifranquista i antifeixista. La seva presència encara amara la ciutat.

Qualsevol turista que viatgi a Tolosa s’adonarà ràpid que està ple de bars que ofereixen tapes, alguns amb estètica moderna, alguns amb una estètica kitsch que no pot prescindir de tots els tòpics ibèrics. És una de les herències més evidents de l’arribada de milers de republicans que van assentar-se a la ciutat. 

Tolosa... rosa?

Estic a Tolosa. Ja fa uns mesos. I fa mesos que penso en escriure coses que veig, descobreixo o em passen aquí, a l'exili (un exili temporal i forçat per l'estructura de recerca de casa nostra, però això és un altre tema). Abans de marxar vaig pensar que estaria bé recuperar el nostre bloc oblidat i aprofitar per escriure les noves aventures, però només vaig fer una entrada (que després vaig esborrar) i el vaig abandonar definitivament... 

Ara però hi ha una espiadimonis que m'ha fet tornar a venir ganes d'escriure. I la primera entrada és per desmentir un tòpic i explicar (en part) el títol (la part de l'exili vindrà més endavant).