Va de petanca

Penseu un moment en la petanca. Què us ve al cap? Per mi la petanca és sinònim de jubilats al parc. Tinc la imatge de grups d’homes ‑sí, majoritàriament homes‑ que passen llargues estones jugant al parc o a la plaça, sigui hivern, estiu, matí o tarda. Petits grups de jubilats que es mouen a un ritme diferent al de la ciutat que els envolta. Gent gran que amb l’excusa de la petanca surten de casa, peten la xerrada (no gaire) i fan un mínim (força mínim) d’exercici.

Aquí en canvi no és així. Hi ha molta gent que juga a la petanca. Gent jove, gent gran; gent d’aquí, gent de fora. Alguns fins i tot amb un arsenal de cerveses al costat per anar bevent entre torn i torn; queden per jugar a petanca abans de sortir de festa...

De parlars i territoris

No us vull parlar ni d’aquesta guerra hipòcrita en què Sarkozy s’autoerigeix com a abanderat dels drets humans, ni del fet que França sigui l’estat amb una major densitat (i dependència) de centrals nuclears, ni de l’avanç del FN en les eleccions cantonals... L’actualitat informativa em té força indignada i sense ganes d’escriure.

Com que encara no n’he parlat, aprofitaré per treure el tema de l’occità i d’Occitània. Aquest cap de setmana vaig arribar (i ultrapassar!) el límit més occidental de les terres de domini occità. Vaig creuar de punta a punta, de Tolosa a Baiona, els territoris històrics de parla gascona. Baiona és (era?) la ciutat frontera entre els territoris gascons i els bascos, una ciutat xarnega, com ens explica l’espiadimonis. Tolosa és també una ciutat enmig de dos límits lingüístics, en aquest cas dialectals: a la riba esquerra es parlava gascó, a la dreta llenguadoc. Amb totes les barreges pròpies d’un espai de trobada.

Darrere les bicicletes

Avui he rebut, finalment, la targeta per al Vêlo-Toulouse, el sistema de transport “públic” en bicicleta de Tolosa, l’equivalent al Bícing barceloní. Al meu carrer o a l’entrada de casa no puc deixar una bicicleta (o l’hauria de pujar i baixar cada dia 3 pisos, i fa mandra...), així que vaig pensar que això seria una bona idea... I des del novembre que intento aconseguir aquesta targeta. Ha estat una veritable cursa d’obstacles obtenir-la, un enfrontament cara a cara entre la burocràcia francesa i jo. Finalment, després d’un intercanvi de cartes, xecs, sol·licituds retornades i un anar i venir al banc i a la poste, he guanyat. He passat per moments surrealistes i per moments d’emprenyamenta aguda que casi m’aboquen a l’abandó definitiu, però he resistit. M’he sentit com un personatge atrapat en una novel·la de Kafka. Però ara ja està, ja puc anar amb bicicleta (si para de ploure).

Però el que fa més ràbia de tot plegat és que ara ja sóc clienta de les dues empreses més grans de publicitat (en aeroports, mobiliari urbà, transports... fixeu-vos-hi, estem rodejats) de tot Europa i possiblement del món: JCDecaux (amiguets de Sarkozy, els que gestionen les bicis aquí), i Clear Channel (que a Barcelona han trobat en l’Hereu i companyia un bon aliat, no només pel Bícing i el mobiliari urbà: també s’han quedat, a través d’una empresa sorgida de Clear Channel, la gestió de la recentment privatitzada anella olímpica). 

Dona, exiliada, lluitadora

 Aprofitant que ahir era el dia de la dona treballadora, vaig acostar-me al carrer que la ciutat de Tolosa va dedicar a Frederica Montseny poc després de la seva mort. Es tracta d’un petit carreró sense sortida, al barri de St. Michel, just a l’entrada de l’església i del petit jardí anomenats del Calvari... Sembla una broma de mal gust per una anarquista i atea convençuda que, a més, al llarg de la seva vida va haver de passar per autèntics “calvaris” a causa de les seves conviccions.

Frederica Montseny, que havia estat la “première femme ministre d’europe”, va fugir del feixisme espanyol i es va acabar refugiant a Tolosa. Després de la retirada i de la terrible acollida dels refugiats per part de França, va arribar el règim de Vichy i l’ocupació alemanya. Fugir d’un malson per entrar en un altre. Persecució, presó i renúncia a la pròpia identitat. Ella, el seu company Esgleas i els seus primers fills, Germinal i Vida, van haver de canviar de nom i d'identitat per passar com a francesos. Canviar uns noms que has triat per als teus fills, carregats d’humanisme i esperança, perquè són un risc per sobreviure, diu realment molt poc de la nostra història recent i de totes les barbaritats comeses.

Atomic Alert!

Avui és el primer dimecres del mes de març. A les 12 del migdia ha sonat una sirena com d’atac aeri o nuclear. Ben fort, una estona. No era el primer cop que la sentia. Com que mai ningú deia res ni li feia el menor cas jo sempre havia pensat que eren proves de seguretat d’alguna empresa propera. Després del que els hi va passar amb l’AZF suposava que ara estaven més alerta i que es tractava d’alguna cosa relacionada amb la indústria química o aeronàutica, que no escasseja per aquí... Però no.

Avui, fent conya amb la sirena i els atacs nuclears, m’han dit que això és cada primer dimecres de mes, sempre, a les 12h en punt... i a tota França! Evidentment he preguntat per què es feia; no m’ho han sabut aclarir gaire... He pensat que potser es feia sonar per mantenir viva la memòria ­dels bombardeigs de la segona Guerra Mundial. Però no, això tampoc no era.