De parlars i territoris

No us vull parlar ni d’aquesta guerra hipòcrita en què Sarkozy s’autoerigeix com a abanderat dels drets humans, ni del fet que França sigui l’estat amb una major densitat (i dependència) de centrals nuclears, ni de l’avanç del FN en les eleccions cantonals... L’actualitat informativa em té força indignada i sense ganes d’escriure.

Com que encara no n’he parlat, aprofitaré per treure el tema de l’occità i d’Occitània. Aquest cap de setmana vaig arribar (i ultrapassar!) el límit més occidental de les terres de domini occità. Vaig creuar de punta a punta, de Tolosa a Baiona, els territoris històrics de parla gascona. Baiona és (era?) la ciutat frontera entre els territoris gascons i els bascos, una ciutat xarnega, com ens explica l’espiadimonis. Tolosa és també una ciutat enmig de dos límits lingüístics, en aquest cas dialectals: a la riba esquerra es parlava gascó, a la dreta llenguadoc. Amb totes les barreges pròpies d’un espai de trobada.

A Baiona no vaig sentir ningú parlar occità, sí en canvi basc i, evidentment, francès. Tampoc a Tolosa no he sentit ningú, pel carrer, parlar occità (sí en canvi àrab, castellà, anglès, català, etc.). Només a determinats comerços o locals, identificats amb una enganxina a la porta, pots sentir gent parlar-lo amb una certa normalitat. I si t’identifiques com a catalana estan contents de poder parlar amb tu en occità i que els entenguis (em reservo una altra entrada per parlar dels lligams que ens uneixen als catalans i occitans, no només lingüístics, sinó també de faldilles, comtes i comtats, com vem veure a la serie emesa per tv3 d’Ermessenda...).

En la intimitat d’algunes llars també es parla occità, sobretot fora de la gran ciutat. Però Tolosa ha crescut molt en els darrers anys, i un percentatge molt elevat de la població no és d’aquí, ve d’arreu de l’estat i és francesa, i punt. Entre els autòctons, però, molts coneixen l’occità i l’entenen, l’han sentit als seus avis o als seus pobles d’origen, però no l’empren. D’altres el menyspreen, i menyspreen aquells que no volen resignar-se a deixar de parlar-ho. És el que té ser d'una llengua minoritzada, ja ho sabem. Per sort també hi ha un bon grapat de gent que treballa amb optimisme i tenacitat per no veure desaparèixer (del tot) la seva llengua. Són un reducte de valents que es resisteixen al jacobinisme uniformitzador.

A Tolosa s’ha aconseguit que la retolació dels carrers estigui en bilingüe, com també ho estan alguns cartells d’informació històrica que es troben en indrets i edificis singulars. La megafonia del metro en occità és una altra història, un xic problemàtica i mal executada, tot i que en procés de renovació i millora. Pot semblar poca cosa, però per fi aconsegueixen un cert respecte institucional.

A part de les Calandretas, algunes ràdios i molts (bons) músics, internet és avui en dia una de les millors eines de què disposen per enfortir la consciència lingüística i els lligams que els uneixen. Hi ha un munt de blocs, portals i directoris que permeten llegir, parlar, discutir, escoltar i veure altra gent que, encara que estigui a centenars de quilòmetres, parlen, escriuen i canten en la mateixa llengua. És una bona manera de trencar l’aïllament de molts parlants i d’obrir la porta a una renormalització lingüística del carrer.Però com veieu al mapa, Occitània és la meitat de l'Estat francès... no ho tindran gens fàcil.