dissabte, 16 d’abril de 2011

Visca la Patagònia lliure!


Un dia, tot passejant, vaig topar amb aquesta placa: “Consulat de Patagonie”. Però si la Patagònia no és un estat! Com és que té un consolat a Tolosa?

A la llista oficial de consolats establerts a Tolosa, evidentment, no n'hi figura cap de la Patagònia. De fet, ni Xile ni Argentina hi tenen el seu. Si es busca al google de seguida obtens alguna pista de què pot ser això... I descobreixes una història increïble d'un regne inexistent amb un rerefons de lluita per a la supervivència d’un poble: els maputxes.

Tot plegat és força surrealista i no sé ben bé del cert quin esperit hi ha al darrera de tot plegat: humorístic? crític? reivindicatiu? o simplement estan sonats...de totes maneres us en faig cinc cèntims.
 Després d'una ullada ràpida a algunes pàgines d’internet sabem que, el 1858, un francès en busca d’aventures va arribar a Xile i va començar a viatjar pel país. Al sud, va simpatitzar amb la causa del poble maputxe, que lluitava (i lluita) per la seva independència contra les agressions de Xile i Argentina. 

No sé com, el 1860, els mateixos líders maputxes van acabar proclamant-lo rei del Regne de l’Araucania: Orélie-Antoine I. Al cap de 3 dies es va declarar l’annexió de la Patagònia, unificant així els territoris maputxes en un estat independent. Orélie-Antoine I va establir un govern, va crear una bandera i, com a bon francès que no pot escapar d’una mentalitat colonialista, va encunyar monedes amb el nom de Nouvelle France. Els maputxes buscaven reconeixement internacional per protegir i garantir el futur del seu poble i potser van pensar que amb un europeu com a líder tindrien més possibilitats, però no els hi va acabar de sortir bé...

Ningú no va reconèixer aquest estat ni el seu rei; Xile va arrestar i va condemnar a Orélie-Antoine I a ser reclòs en un manicomi (pura propaganda antimaputxe o realitat?). Llavors, el cònsol francès el va haver de rescatar i repatriar a Europa, des d’on va intentar seguir pressionant i lluitant pel Regne d’Araucania i Patagònia. Va tornar-hi algun cop, però no se’n va sortir.

Al morir, els seus amics van fundar un govern a l’exili, a París, i fins avui s’han anat proclamant monarques, editant segells, emetent comunicats oficials,  monedes i títols nobiliaris. Pot semblar increïble, però hi ha hagut més d’una disputa entre hereus i successors d’aquest regne que ja poc té a veure amb la lluita maputxe, tot i mantenir-hi encara alguns vincles. Potser m’equivoco, però em sembla que tot plegat s’ha acabat convertint en una cosa de frikis que viuen contents envoltats d’aquest halo de noblesa rància, força allunyada de la realitat dels indígenes. Un exemple del tuf carrincló de tot plegat, el vídeo del 80è aniversari de l’actual hereu al tro, el príncep Philippe Boiry.

El cònsol general de la Patagònia, que sembla que defuig les maneres de la línia successòria encapçalada pel príncep Philippe, està darrera d’una de les gestes més sonades i amb més ressò dels darrers temps: el 1998 va ocupar (durant 20 minuts) les illes Minquiers, al canal de la Mànega, gràcies a l’ajuda de “la marina patagónica” i com a venjança per l’ocupació britànica de les illes Malvines, en territori patagònic.

De totes maneres, continuo sense saber si hi ha un cònsul de la Patagònia a Tolosa o si la placa és tan sols una broma o alguna conmemoració...

2 comentaris:

  1. jajaja
    la història en sí és per morir-se de riure, sobretot la part de la invasió de les illes. Perejil no és un cas únic!
    llàstima de poble maputxe, però, que segur que va "pillar" per totes bandes

    ResponElimina
  2. jijijiii
    estarem atents a qualsevol possible nova acció!

    ResponElimina