Un dia vaig parlar de com de
xocant era que els francesos, tant orgullosos de la seva llengua, utilitzessin
a tort i a dret paraules manllevades directament de l’anglès. Un altre fenomen curiós
que ràpidament s’observa i impacta és la mania que tenen d’escurçar les
paraules. Nosaltres també ho fem, cert, i els més joves encara ho fan més, i
darrerament especialment en el llenguatge escrit informal, via sms, messengers
o similars. Però en francès no és una cosa reservada al llenguatge col·loquial
juvenil, està molt més generalitzada i la seva economia de llenguatge arriba a
nivells insospitats. Xoca veure gent granadeta parlant amb la meitat dels mots
sense acabar.
Jo sóc de Barça. Barça és una
ciutat molt guai. El primer cop que vaig sentir a algú fer referència a
Barcelona com a Barça em va fer gràcia. Vaig creure que era una confusió, que
el ressò del Barça era tan gran que aquella persona creia que nosaltres també
aplicàvem el diminutiu “Barça” a la ciutat. Vaig riure, la mítica frase de Núñez
havia esdevingut una profecia: la ciutat finalment portava el nom del club. Després
em vaig anar preocupant: cada vegada sentia més gent que, al parlar de la meva
ciutat, l’anomenaven Barça. Ara però ja ho relativitzo; he sentit (i llegit!)
tantes coses escurçades que no diríeu mai...i que per ells sembla que són ben normals... A més, crec que Carca (Carcassona) en
surt més mal parada que Barcelona amb la retallada...
Segons Vargas Llosa (que per a mi
no és exemple de res; o sí, de tot allò que detesto), la gent que parla així pensen com a micos. Aniré escampant per aquí que hi ha un paio amb un premi
Nobel que creu que els francesos són micos.
