dilluns, 3 d’octubre del 2011

Mira que són micos!


Un dia vaig parlar de com de xocant era que els francesos, tant orgullosos de la seva llengua, utilitzessin a tort i a dret paraules manllevades directament de l’anglès. Un altre fenomen curiós que ràpidament s’observa i impacta és la mania que tenen d’escurçar les paraules. Nosaltres també ho fem, cert, i els més joves encara ho fan més, i darrerament especialment en el llenguatge escrit informal, via sms, messengers o similars. Però en francès no és una cosa reservada al llenguatge col·loquial juvenil, està molt més generalitzada i la seva economia de llenguatge arriba a nivells insospitats. Xoca veure gent granadeta parlant amb la meitat dels mots sense acabar.

Jo sóc de Barça. Barça és una ciutat molt guai. El primer cop que vaig sentir a algú fer referència a Barcelona com a Barça em va fer gràcia. Vaig creure que era una confusió, que el ressò del Barça era tan gran que aquella persona creia que nosaltres també aplicàvem el diminutiu “Barça” a la ciutat. Vaig riure, la mítica frase de Núñez havia esdevingut una profecia: la ciutat finalment portava el nom del club. Després em vaig anar preocupant: cada vegada sentia més gent que, al parlar de la meva ciutat, l’anomenaven Barça. Ara però ja ho relativitzo; he sentit (i llegit!) tantes coses escurçades que no diríeu mai...i que per ells sembla que són ben normals... A més, crec que Carca (Carcassona) en surt més mal parada que Barcelona amb la retallada...

Segons Vargas Llosa (que per a mi no és exemple de res; o sí, de tot allò que detesto), la gent que parla així pensen com a micos. Aniré escampant per aquí que hi ha un paio amb un premi Nobel que creu que els francesos són micos.

divendres, 9 de setembre del 2011

Rentrée occitana


Ben a Tolosa
La rentrée ja és aquí, però no ho acaba de ser per al blog: torno a desaparèixer uns dies a treballar incomunicada, sense internet. De totes maneres, començarem el curs perquè no sigui dit, i ho farem amb una efemèride i un descobriment, ben contraposats.


L’efemèride: un 8 de setembre d’ara fa 181 anys, el 1830, va néixer l’únic premi Nobel que hi ha hagut en llengua occitana, en provençal: Frederic Mistral. Junt a d’altres poetes i escriptors fundà el moviment del Felibritge, per recuperar la llengua i cultura occitanes, però està clar que el moviment no quallà a totes les capes de la societat ni se sabé traduir en termes i propostes polítiques. Es quedà en una reivindicació literària, poètica i força conservadora. Tolosa té un passeig ben cèntric i bonic dedicat al gran poeta, però no crec que massa gent d’aquí en conegui el motiu i molt menys els seus versos...

El descobriment: durant el mes de maig passat vaig descobrir un personatge peculiar: Ben Vautier o, simplement, Ben. Va venir a Tolosa a fer dues exposicions, col·loquis i altres actes. Es tracta d’un artista fill de mare occitano-irlandesa i pare suís, nascut a Nàpols, que es crià a Smyrne i Alexandria i, finalment, aterrà a Niça, on encara hi viu i treballa, sent un artista de força renom per aquelles terres. Amb aquests orígens tan mestissos ningú pensaria que pot ser l’autor de textos (o hauria de dir obres?) com els que aquí reprodueixo i es van poder veure a l'Ostal d'Occitania. Però sí, aquest polifacètic, agitador i hiperactiu “home de món” és membre del Partit Nacionalista Occità i defensa a ultrança l’ús i la dignitat de la llengua occitana. També des de l’art però amb una visió potser més terrenal i planera que la de Frederic Mistral. Tot i això, ell no parla occità. Impensable per nosaltres, habitual per aquí. 
Us deixo unes frases per reflexionar i l’enllaç amb la seva caòtica web per què tingueu suficient distracció fins que torni... 



dissabte, 18 de juny del 2011

Una recomanació: Granados y Delgado, Un crimen legal (1993)

Després de llegir aquest matí la notícia de Xavier Montanyà sobre Jacinto Guerrero Lucas, no m'he pogut estar de veure el documental que ell mateix, amb d'altres companys i companyes, va fer fa uns anys sobre l'execució de Granados i Delgado.
Granados i Delgado eren dos militants llibertaris exiliats a França; van ser condemnats i assassinats per uns atemptats a Madrid que no van cometre. L'ombra de Jacinto Guerrero Lucas plana sobre la seva detenció.

Un reportatge colpidor sobre què passava fa tot just 40 anys, amb protagonistes que encara hem d'aguantar (especialment els del final del documental). I una bona manera d'apropar-nos al per què, des de ciutats com Tolosa del Llenguadoc, molta gent va seguir lluitant per aconseguir guanyar al feixisme.

diumenge, 5 de juny del 2011

L'escut de Brennus, els gals i la victòria de l'Estadi Tolosenc

Ja està. L’Estadi Tolosenc ha guanyat la lliga de rugbi. Una bogeria: la plaça del Capitol plena a vessar, tots atents a la pantalla gegant, silenci i nervis durant gran part del partit, patiment fins l’últim moment... i victòria final, pels pèls, després d’estar perdent des del principi i fins els últims 5 minuts. La nit ha estat llarga, les vendes de cervesa deuen haver arrasat els estocs de la ciutat i avui més d’un deu estar afònic. Aquesta tarda, a més, una gentada ha tornat a omplir la plaça del Capitol durant hores, esperant sota una gran solellada l’arribada dels jugadors roig i negres, que han tornat a casa victoriosos i amb el 18è “Bouclier de Brennus” de la història.

Però “Bouclier de Brennus”... què és això? En comptes de guanyar una copa, guanyen un escut (bouclier) que anomenen de Brennus. Com a arqueòlegs/historiadors, ens hem començat a emocionar i no ens hem pogut estar de lligar caps i construir una pseudoteoria totalment errònia de l’origen d’aquest trofeu:

-         Brennus... qui era Brennus?
-     Sí dona, era aquell cabdill gal del segle IV abans de crist que va guanyar i conquerir Roma després de la batalla d’Alia...
-         Ostres sí...
-         També hi ha un altre Brennus al segle III aC, aquell guerrer gal que conquereix Macedònia i Grècia...
-         Que fort, no? Donen com a premi d’una lliga un escut gal... però al s. IV no tots els que vivien al que és ara l’estat francès eren gals... és com si a la lliga de futbol espanyola hi hagués com a trofeu una dama d’Elx... no tindria res a veure ni amb la gent de Castella, ni pels asturians, ni per tanta gent...
-         Mira, una forma més d’exaltació d’uns valors i no uns altres...
-         Sempre igual, tu... utilitzant la història... i a sobre recordant el caràcter guerrer i expansionista...
-         Com que el rugbi ve dels països cèltics, doncs mira, deuen haver triat Brennus pensant que això els vinculava més amb aquell món...

Doncs no, hem patinat de valent. Brennus és el nom de l’escultor que, el 1892, va fer l’escut per celebrar el primer campionat de rugbi celebrat a l’estat francès. Charles Brennus, nascut el 1859 i mort el 1943. Ens hem equivocat de 2200 anys.  

dimecres, 1 de juny del 2011

Futbol 1 - Rugbi 3


Dissabte passat vaig veure la final de la lliga de campions en un bar ple de gent, majoritàriament del Barça i majoritàriament d’origen català i hispànic. Hi havia algun francès camuflat, però pocs. A part dels pubs anglesos, que òbviament vaig evitar, no hi ha gaires bars on posin normalment futbol; els clients que sempre ens trobem som sobretot gent exiliada o bé alguns francesos d’arrels nord-africanes... i és que aquí el futbol no els interessa gaire.

Acabat el partit vam intentar seguir celebrant la victòria, però ningú pel carrer ni per les places compartia la nostra alegria. Vam desistir i vam anar a L’Estanquet, que mai falla, on vam poder gaudir d’una vesprada d’ajustas oratòrias occitanas  (és a dir, garrotins, corrandes, gloses o com cadascú li vulgui dir). Com sempre, uns quants catalans van acabar fent-hi cap, alguns amb samarretes blaugrana incloses.